A l’estiu fa calor i a l’hivern fa fred

Fa uns anys, durant un mes d’agost tòrrid, estava de vacances a l’Estartit. Un dia vaig agafar el cotxe i feien el butlletí horari de Catalunya Ràdio. La notícia d’obertura de l’informatiu deia que l’onada de calor que ens estava afectant ja s’havia cobrat la primera víctima, una dona de Prats de Lluçanès que havia mort feia unes hores. Espantat vaig trucar a casa pensant que estarien tots encessos i per saber més detalls de qui era la finada. La meva mare em va explicar que la senyora en qüestió era una àvia de prop de noranta anys, que feia anys que vivia a la residència d’avis de la població i que feia molts mesos que estava allitada.

He recordat aquest fet aquest migdia escoltant el TN de TV3. L’onada de fred que ens afectarà a partir d’aquesta tarda ens ha de deixar a tots ven glaçats, colgats de neu i amb unes temperatures que baixaran ‘qui sap lo’. Els consells que han donat els hàbils reporters de la televisió catalana són memorables. Un ha arribat a dir que si conduíem anéssim alerta amb el revolts on no hi toca el sol. Aquest noi si visques en una comarca com el Lluçanès, sabria de sobres que a l’hivern, amb onada de fred o no, s’ha d’anar alerta amb els revolts, siguin soleis o obacs.

En fi, vivim en una societat on la notícia és que a l’estiu fa calor i a l’hivern fa fred. I mentrestant no parlem d’altres coses com la puta crisi dels collons, l’abaixada de pantalons dels convergents, la nova derrota de Catalunya en l’afer Spanair, la deriva autoritària que demostra el govern del PP o que la Merkel ja no sap què més fer per capejar la crisi.

Mirant el Telenotícies i les obvietats que han arribat a dir, he recordat un espectacle de Le Luthiers on deien amb el seu argentí característic que ‘el 50% de la población, son la mitad’. Què hi farem…

Carta al Tió

Ja he fet la carta al Tió. És molt llarga perquè vull que portin carbó a molta gent. Al PP per ser com són, a CiU per les retallades i fer sempre el ‘pupes’, a l’Artur Mas per la seva ‘il·lusió’, al Felip Puig per la seva mà tant tova, al PSC perquè encara no saben que volen ser quan siguin grans, al PSOE per incomplir les promeses i els acords, a la Mesa del Congrés per no donar grup a Amaiur i si a UPyD, a en Duran i Lleida per tot el què fa i diu, als de Google Maps per traduir els carrers de Catalunya al castellà, als senyors de Twitter per no fer-lo en català, a la Merkel i en Sarkozy per fer l’Europa que ells volen, a la Gran Bretanya per fer el ploricó, als Bancs per ser uns impressentables, al puto Pare Noel i a tothom que el possa al balcó, als catalans que a la primera es pasen al castellà, als catalans que es pensen que fent les coses en castellà els hi anirà millor, a l’Anglada per ser un racista i un violent, i als seus regidors per ser uns estafadors, als que volen canviar els noms dels pobles de les Illes Balears, als diputats (també els d’Esquerra) que van votar en contra de la caça d’ocells i voler carregar-se 700 anys de tradició ocellera catalana, els grups polítics autoanomenats independentistes que van demanar l’abstenció a les eleccions espanyoles, a l’Ajuntament de Prats per com ha actuat en el ‘cas’ Club de Jubilats i Biblioteca Sant Jordi, als empresaris que s’aprofiten de la crisi, als ecologistes que no saben ni què és un arbre, als que es pensen que els animals són persones, als italians i grecs per tenir un govern no escollit democràticament, al govern sirià per la violència que aplica a la repressió del poble, al Putin per amanyar les eleccions russes, a alguns indignats per actuar com actuen, a la presidenta de Gispert per fer algunes actuacions una mica fora de lloc, al López Tena per ser un pallasso, per l’Urdangarin i tota la família reial (bueno a l’Infanta Elena no cal), al Cristinano Ronaldo per ser un xulo ric i guapo, al Morinho per ser un actor molt dolent, als del Madrit per ser uns prepotents i carbó a un llarg etecètera de gent que es vol carregar el català i Catalunya. Apa senyor Tió, tindràs molta feina però, què hi farem!

PD: també faré una carta als Reis per portar carbó a molta més gent.

TV3, la nostra

A casa meva veig 47 canals de televisió (els d’alta definició no els sintonitzo). D’aquests, un parell són de pagament. Dels 45 restants, tots en obert, n’hi ha 12 que en teoria són catalans. I dic en teoria perquè dels quatre que té en propietat el senyor conde de Godó, només dos són íntegrament en català, Barça TV, que gestiona indirectement el club, i RAC 105. A 8tv i Estil 9 es combina (sóc molt benevolent), el català i el castellà (sobretot en series i pel·lícules). A més, la producció pròpia dels canals del conde no compleixen amb el tant per cent que els hi tocaria pel concurs que en el seu dia va fer el govern de Jordi Pujol. Hi ha tres canals que són locals, o millor dit en el nostre cas, comarcals. Són el 9tv, Canal Taronja i Canal Català Osona. Els dos primers compleixen amb els requisits del concurs, català i producció pròpia, però el tercer està lluny de complir-ho, sobretot en la desconecció que fa a Canal Català i que moltes hores la producció és en castellà. I com és normal no hi compto cap canal de TVE, que el què emeten en català fa riure.

Hi ha 5 canals més, que són públics, els de TVC (bé n’hi ha 6, però aquest que no compto és el de l’alta definició i que ja he dit que jo no sintonitzava). TV3 és segurament un dels màxims assoliments dels 23 anys de pujolisme i un avanç en l’autogovern del país, a part de ser una eina cohesionadora de la població de Catalunya. Des de l’any 83 que es va posar en funcionament, TV3 i els seus canals han apostat per una televisió comercial, de qualitat, moderna, que pot competir amb qualsevol de les altres cadenes que veiem a Catalunya.

Ara, aquest ‘govern dels millors’ de l’Artur Mas vol reduir dos canals. Això significaria un estalvi per la Generalitat de 40 milions d’euros. Dels 300 que va aportar aquest any passaríem a 260 per l’exercici de l’any vinent. Jo que sóc molt ‘keynesià’ i crec que en moments de crisi és l’administració qui ha de invertir més (això també ho deia avui el premi Nobel d’Economia de l’any 2001, Joseph Stiglitz en un diari portugués). Però tot i això puc entendre algunes de les retallades que fa el govern de la Generalitat. I també crec que s’ha de reestructurar la Corporació de Mitjans de Comunicació, però no crec que s’hagi de tancar cap canal. Potser no cal que tinguin l’excluvisa de la Formula 1, o els partits de l’Argentina de classificació per el Mundial. Potser no cal que hi hagi corresponsals a Nova York de TV3 i Catalunya Ràdio, segur que l’Antoni Basses podria fer les dues coses alhora. Potser no cal que el presentador del programa estrella de la ràdio pública catalana cobri 900 mil euros l’any. Però necessitem una tele pública i en català.

Les retallades són ideologiques. Pots retallar en això o en allò. Per exemple a Prats s’ha licitat la construcció del nou CAP per un valor de 2 milions d’euros i programat des de l’any 2005. Ens fa falta un nou local? Em sembla que el què volem són serveis i si mentrestant hem d’anar al CAP actual, doncs ningú dirà res, i s’estimarà més continuar amb els serveis que tenir un edifici nou i amb pocs serveis.

No ens hem d’enganyar que a CiU l’interessa desdibuixar un televisió pública catalana per afavorir el sector privat i així retornar alguns dels molts favors que el conde Godó fa a la formació nacionalista. Aquesta setmana, i només tres dies després de les eleccions s’han anunciat els nous ‘ajustos’ per l’any vinent. I de moment, dels 22 milions d’euros que s’emporta Espanya i no tornen, ningú del ‘govern dels millors’ en diu res. Què hi farem…

Diumenge a votar independència

Vinc d’una família republicana tant per part de la meva mare com per part del meu pare. El meu avi patern va estar uns quants anys tancat a diferents camps de concentració franquistes. Un meu besavi matern va morir a la presó model de Barcelona i dos dels seus fills es van exiliar a França un cop acabada la guerra cívil. Aquests meus familiars, només van ser represaliats per lluitar per la República, aquella República d’en Macià i en Companys. Per la República i la Democràcia. Amb aquests antecedents em seria molt difícil fer campanya per l’abstenció en qualsevol elecció. Siguin les del Congreso, o per triar el president de la comunitat de veïns.

Així doncs, i tant sols per no trair la memòria dels meus, jo diumenge aniré a votar. Però a més, votaré convençut. Votaré per la llibertat del meu poble, per la independència del meu país, per la República del Si. Tinc clar que cal canviar moltes coses d’aquesta societat on vivim, però quedar-se a casa i no anar a votar no és la solució. Sempre he cregut que no anar a votar és resignar-se a la situació actual i que ja està bé el que passarà. A mi no m’està bé el què vivim i m’agradaria canviar moltes coses. Diumenge tindré la possibilitat de dir-ho amb el meu vot. Un vot que té el mateix valor que els altres. El mateix valor que el de l’home més ric. Del més guapo. Del més intel·ligent. El meu vot val igual que el d’ells.

Des de Catalunya moltes vegades ens emmirallem en Euskadi. Doncs quina lliçó de democràcia ens estan donant els d’Amaiur. Independentistes units per anar a Madrid a dir ben alt que volen la llibertat d’Euskadi. Jo, com que també vull dir ben alt que vull la Independència de Catalunya, donaré suport a la única candidatura independentista que es presenta en aquestes eleccions.

Votaré perquè a Madrid se’ns hi han perdut masses coses i perquè vull que els espanyols i el món sencer sàpiguen que volem una Catalunya lliure.

Catalunya per Portugal

Sempre he cregut que la millor llum del món és la de l’Altiplà del Lluçanès. I sempre explico que pujant de Vic, un cop deixes l’Eix i agafes la carretera que et porta fins a Olost, a l’alçada d’Alboquers la llum ja ha fet un en canvi impressionant. I també sempre explico que una altre llum que m’agrada molt del poc tros de món que he vist és la de Lisboa. La llum que desprèn aquella ciutat sobretot al capvespre em té enamorat, cosa que ha fet que hi hagi estat uns quant cops i que per anar a Lisboa no tinc mai mandra ni d’agafar l’avió.

Sempre he tingut la sensació que els portuguesos viuen sentint-se inferiors als espanyols i amb aquell ai al cor de quin dia ens ocuparan. Suposo que és normal d’un país que només té un altre estat com a veí i suposo que aquest és el motiu de l’expansió ultramarina que van fer els portuguesos Atlàntic enllà. La última vegada que hi vaig anar, al gener d’enguany, ho vaig fer amb la família de la meva dona, o sigui sogres i cunyada i vaig fer una mica de ‘guia’. Recordo que quan erem a la Praça do Comercio els hi vaig explicar que un dia el regne d’Espanya va haver de triar entre mantenir Catalunya o Portugal i que van deixar independitzar aquests darrers i que van sotmetre a sang i foc els catalans.

Les declaracions que ha fet aquests últims dies el senyor Gregorio Pecers Barba van en aquest sentit. Espanya va haver de triar i va preferir mantenir Catalunya que Portugal, malgrat que aquest tenia colònies a l’Àfrica, Amèrica i Àsia. Des de llavors, Portugal ha fet el seu camí, amb més o menys encert i a casa nostra ja sabem com han anat les coses. Dèficit fiscal (16 mil milions d’euros l’any), la llengua en perill, no poder decidir el què volem ser quan siguim grans i un llarg etcètera de condicionants pel fet de ser espanyols.

Peces Barba és un ‘progressista’ espanyol, del PSOE. Però al seva visió colonialista de Catalunya és la que tenen la majoria d’espanyols: Catalunya ha de ser espanyola, encara que s’hagi de bomberdejar Barcelona cada cinquanta anys. El què no entenc és com amb aquest companys de viatge encara no hem baixat del tren i hem agafat un altra via que ens porti ven lluny d’aquest domini. Fins quan haurem d’aguantar aquestes humilacions?

Senyor Peces Barba i tots els espanyols, us faig un proposta. Esmenem un error històric i demà mateix sortim de l’estat espanyol. I si vostès volen fer camí amb Portugal parlin amb ells a veure què hi diuen (pobres portuguesos). Amb els antecedents històrics us diran que no i el què heu de fer es anar sols pel Món. Nosaltres ja ens espavilarem!

 

Qui s’aprofita dels càrrecs?

Ahir, a l’Efectivament d’Esport 3, la pregunta formulada per en Lluís Canut era: ‘Els dirigents del futbol s’aprofiten dels seus càrrecs?’. La pregunta venia a tomb després de l’inici del judici contra en Joan Laporta per incompliment de contracte, demanda posada per un agent FIFA, un tal Bayram Tutumlu. Aquest també era un dels convidats d’ahir de l’Efectivament, juntament amb els periodistes Tomàs Guasch, Aina Cerdà i Verònica Sanz. Les respostes dels espectadors van ser un 95% a favor de l’enunciat de la pregunta, el què vol dir que la pràctica totalitat dels espectadors creuen que sí, que els dirigents del futbol s’aprofiten dels seus càrrecs.

No vull entrar a debatre si en Laporta es culpable o inocent. Jo crec que tot el tema que afecta a l’expresident és una qüestió política i que en Rosell li esta fent la vida impossible, juntament amb el Grup Godó i algun partit polític que al final la única cosa que aconseguiran es fer-lo màrtir. D’en Tutumlu val més no parlar-ne. És un personatge amb l’aparença que tenen els agenst FIFA, que semblen sortits d’una pel·lícula de mafiosos amb baix pressupost. Ahir queia continuament en contradiccions, sobretot quan la presentadora de Quatro, Verònica Sanz, explicava com havia anat el judici del matí. La Cerdà va estar tota l’estona fent-li el gara gara al Tutumlu i a en Rosell (deu voler treballar al Grup Godó). En Guasch, com sempre i en Canut va començar molt fort i va acabar veient les contradiccions d’en Tutumlu, que si hagués cobrat les comissions que diu que va pactar amb en Laporta, no hagués anat mai a judici, ni hagués dit que l’expresident havia estafat els socis del Barça.

Però centrem-nos en la pregunta. ‘Els dirigents del futbol s’aprofiten dels seus càrrecs?’. I qui no? Els del futbol, els del bàsquet, els de l’Associació de Veïns del barri i els de l’AMPA de l’escola dels nostres fills. Una cosa és per exemple, que un ministre faci servir un avió militar per anar a la comunió del seu nebot. Això és aprofitar-se del càrrec. O el què el Govern dels Millors vol fer amb TV3 (d’això en parlaré un altre dia). O que la meva empresa cobri comissions o subvencions il·legals, gràcis al meu càrrec públic (jo no en tinc cap ara, eh!). I l’altre és que ofereixis els teus serveis professionals i privats a algú que el coneixes a través del teu càrrec. O és que la llotja del Camp Nou o del Santiago Bernabeu només es parla de futbol? I anem a un exemple que segur que ens hi hem trobat tots o ens hi podem trobar. Imagineu-vos que us queden sense feina. Que fareu, anar a demanar-la a algu que no coneixeu, o primer començareu pels contactes que teniu, ja siguin familiars, d’amistat o professionals? Si teniu una empresa, no aprofitareu cap moment de la vostra vida per oferir els serveis, o quan aneu a la reunió de les entitats que sou socis, o la junta de l’AMPA, o allà on sigui no oferireu els serveis de la vostra empresa? I això es aprofitar-se del càrrec? Les relacions socials són això, però l’enveja és molt dura. Oi Tutumlu. Què hi farem…

 

 

La crisi dels collons

La Marta Rovira adreçant-se als militants en el 26è Congrés d'ERC a Girona

N’estic fins els collons d’aquesta crisi, i perdoneu la meva grolleria en el títol i la primera frase d’aquest nou post. Però és que és la veritat. Jo sóc dels que la pateix aquesta crisi. No tinc una feina estable, ni tinc un puto duro, ni subsidi d’atur, ni res de res. Però voleu dir que no em fem un gra massa. Avui em mirava el TN Migdia i el primer quart només han parlat de la crisi, que si els grecs, que si els bancs, que si les retallades… A mitja tarda he llegit una entrevista a l’economista Santiago Niño Becerra que publica aquest diumenge el Presència, i explicava que el més fort de la crisi encara ha d’arribar. Collons! (Torneu a perdonar la meva grolleria).

De totes maneres no sé si s’ha de fer cas d’un home que té aquest nom tan peculiar i que porta una barba que més que un economista del segle XXI sembla un amish de l’Amèrica més profunda.

Bé, seguint amb la crisi, altre cop el TN Vespre ha començat parlant de la crisi i un altre quart, minut amunt minut avall, amb notícies desastroses per l’economia catalana, europea i mundial. He mirat una estona el programa d’en Cuní al canal convergent, ai, perdó, a TV8, i a la tertúlia també parlaven de crisi. No sé on anirem a parar.

Personalment fa anys que estic en crisi. Econòmica. De totes maneres aquest últims dies em surt tot malament. Dimarts passat vaig anar a correr, encara que no ho sembli hi vaig un parell de cops a la setmana. Doncs encara no havia fet ni mig quilòmetre i tot just enfilava la pujada de la Gravera camí del Grau, que em vaig fer un trencament fibrilar als bessons de la cama esquerra (el diagnostic és meu, ajudat gràcies a seguir el dia a dia de l’actualitat de Can Barça). Dijous em van robar tres ocells que em cantaven força i m’han fotut la temporada de caça, si finalment n’hi ha, enlaire. Dissabte em presentava com a conseller nacional al Congrés d’Esquerra, i, evidentment, vaig quedar lluny de ser escollit.

El 26è Congrés d’Esquerra que dissabte vam celebrar a Girona, és de les poques coses que, endreçada, han anat bé. Un Congrés aburrit, senyal que no hi va haver polèmiques ni enfrontaments, però que era el què necessitava el partit, un Congrés tranquil. A més, la Marta Rovira, vigatana i mig lluçanenca, es va convertir en Secretaria General, que a part de tots els mèrits que se li han de donar, el fet de ser un dona encara ho fa més gran.

He començat parlant de la crisi i vull acabar amb un efemèride. Avui fa exactament 178 anys, concretament era el 4 d’octubre de 1833, quan el general carlí Josep Galceràn s’aixecà en armes a Prats de Lluçanès i amb aquest fet començà la primera Guerra Carlina o la Guerra dels Set Anys. Aquells meus veïns del segle XIX també estaven en crisi, i segurament, molt més greu que la meva, doncs encetaven una guerra que es faria molt llarga. Ha plogut molt des de llavors, hi han hagut moltes crisis i els pinsans de passa encara entren pels vols de Santa Teresa. Què hi farem!